Desig a flor de pell

[de Metin Demiralay]

“Quin esclat de llum, a l’habitació. No podia sofrir les persianes pujades fins a dalt de tot a cap hora del dia, però al matí era intolerable. Es va girar cap a la paret i, mandrosament, amb un dit, va dibuixar una rosella a l’empaperat amb una fulla i una tija i una poncella botida, a punt d’obrir-se. En el silenci, sota el traç del dit, la rosella semblava viva. Va palpar els pètals enganxosos, com de seda, la tija, peluda com la pell de grosella, la fulla aspra, i el capoll tibant, setinat. Era normal que les coses cobressin vida així. No tan sols les coses grosses i sòlides com els mobles, sinó també les cortines i les mostres de teixits i els serrells dels edredons i els coixins. Quantes vegades no havia vist el serrell de borles de l’edredó convertir-se en una curiosa processó de ballarins assistits per sacerdots... Perquè hi havia una quantes borles que no ballaven pas, sinó que caminaven solemnement, inclinades endavant com si resessin o entonessin càntics. Quantes vegades els flascons de remeis no s’havien convertit en una corrua d’homenets amb barrets de copa marrons... i la gerra del rentamans tenia una manera de seure a la palangana com un ocell gras en un niu rodó.

[...]

Sí, tot havia cobrat vida, fins a la partícula més minúscula, més ínfima, i no notava el llit, surava, suspesa en l’aire. Tan sols semblava que escoltés amb els ulls ben oberts i vigilants, que esperés que arribés algú que no arribava, que aguaités que passés alguna cosa que no passava.”

Preludi, de Katherine Mansfield -relato de 1917-