jueves, 24 de septiembre de 2015

Deseos de una sirena


[de Helena Pérez García]

“Em vaig posar a plorar. Era la primera vegada que ho feia. Les llàgrimes afloraven als meus ulls suaus i calentes. Les vaig tastar, tenien gust de mar. Una esgarrifança d’emoció em va recórrer el cos i també per primera vegada vaig pensar en el disgust de la meva família, que em devien estar buscant pertot arreu, i em vaig sentir culpable. De seguida, però, la veu de Ludwig que em cridava: “On ets, mudeta meva? Vine”, em va retornar al paradís en el qual des que era dona em semblava estar instal·lada, i vaig córrer als seus braços sense importar-me que els peus em sagnessin.
Des de la meva arribada, el príncep es trobava cada dia millor i havia abandonat la malenconiosa obsessió d’anar a esperar la seva sirena a la platja i també d’exigir arengades per esmorzar, dinar, berenar i sopar. Jo de moment satisfeia tots els seus anhels.
A part d’això, havia aconseguit que la seva mare li comprés un altre vaixell i en un tres i no res estaria tot disposat perquè poguéssim salpar plegats.
- Ja veuràs –em deia-, estic segur que t’agradarà perquè en els teus ulls no hi veig més que ones i blaus de mar.
Jo hauria volgut respondre-li que els seus m’atreien d’allò més i que feliç que em feia el seu amor i com l’estimava, però no podia i això m’entristia. Encara que de vegades pensava que la meva mudesa potser no era tan dolenta. Qui sap si amb la veu de sirena no l’hauria conduït cap a la mort, com em va dir la maga que havien fet l’àvia i les seves amigues amb els homes del vaixell enfonsat. Com asseguren que fan les sirenes amb els homes.”

[de Helena Pérez García]


“A poc a poc anava comprenent que l’amor ens porta a imaginar el que no és, que ens atrapa i sedueix el que no existeix, que alguns, com li passava al príncep, només són capaços d’enamorar-se d’una quimera, i jo ho hauria donat tot per convertir-me en la seva, perquè la meva llibertat consistia a estar presa a les xarxes de la seva voluntat, per molt voluble que fóra.”

[de Helena Pérez García]


La veu de la sirena, de Carme Riera -2015-


5 comentarios:

  1. Carme Riera reescribe el cuento de Hans Christian Andersen, con algunos matices propios. Por si quisiéramos tener a mano el relato original, la edición del libro cuenta, entre sus páginas blancas, con un pliego azulado donde Andersen es traducido por la pluma de Josep Carner.
    Un libro hermoso en sí mismo, con las ilustraciones de Helena Pérez García que bañan de rojo y turquesa la historia.

    Si bien es cierto que esperaba otra cosa, realmente la voz de la sirena, en su felicidad y en su tristeza, y no volver a leer por segunda vez el cuento de Andersen de manos de la Riera, ha sido una maravilla leer las letras de Carner, llenas de un lirismo conmovedor.

    ResponderEliminar
  2. Parece de esos libros que se disfrutan más como objetos bellos, aunque los textos estén cargados de reflexiones interesantes sobre la posesión, la vulnerabilidad del amor...

    Le echaré un ojo, soy un ser marino atrapado ahora en el asfalto de Madrid y las ilustraciones me atraen como canto de sirena, aunque ésta sea muda.

    Y también lo de encontrarme con ese "lirismo conmovedor" que me convence sin más.

    Un beso

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Disfrutarás el libro por la pieza de fino arte que es, las ilustraciones son hermosas.
      Y el cuadernillo central te conmoverá.

      Y si no......... me puedes aplicar cualquier castigo. :-)

      Eliminar