viernes, 19 de agosto de 2016

Dos amigos


[de  internet]

“No recordo exactament quan va ser que vaig decidir que Konradin havia de ser el meu amic, però que acabaria essent el meu amic, no ho dubtava. Fins que ell va arribar no havia tingut cap amic. A la classe no hi havia cap noi que em semblés digne del meu ideal romàntic de l’amistat, cap que admirés realment, cap per qui estigués disposat a morir i que pogués entendre la meva exigència de confiança, lleialtat i abnegació totals. Tots ells em semblaven més o menys barroers, força vulgars, suabis sans i poc imaginatius –el grup dels Caviar no n’era una excepció. La major part eren agradables i m’hi avenia força. Però de la mateixa manera que jo no sentia res d’especial envers ells, ells tampoc no ho sentien envers mi. No vaig anar mai a casa de cap noi i no en va venir mai cap a casa nostra. Potser podia ser una altra raó per al meu distanciament el fet que tots es mostressin enormement pràctics i que sabessin què volien ser: advocats, funcionaris, professors, pastors i banquers. Jo era l’únic que no en tenia ni idea, només somnis imprecisos i desitjos encara més imprecisos. Tot el que sabia era que volia viatjar i creia que un dia esdevindria un gran poeta.
He dubtat abans d’escriure «un amic per qui estigués disposat a morir». Però després de trenta anys penso que no era una exageració i que hauria estat disposat a morir per un amic, gairebé amb joia. De la mateixa manera que havia acceptat sempre que era dulce et decorum pro Germania mori, estava segur que morir pro amico també era dulce et decorum. Entre els setze i els divuit anys, els nois combinen moltes vegades una innocència ingènua i una puresa radiant de cos i ànima amb la necessitat apassionada de trobar una devoció absoluta i desinteressada. Aquesta fase acostuma a durar un temps molt curt, però, atesa la seva intensitat i unicitat, resulta una de les experiències més precioses de la vida.”



L’amic retrobat, de Fred Uhlman -1960-


sábado, 9 de julio de 2016

La noche no está hecha para dormir, sino para torturarse a la abrigada, bajo techo


[Constance Dowling y Cesare Pavese]

“Está triste, como previó hace quince años que lo estaría de por vida, cuando su amigo Sturadi, al pie del tren en el que Cesare llegaba de su confinamiento en Brancaleone Calabro, dejó de sonreír y le anunció que ella se había casado. Ahí comenzó la degradación, las contradicciones, el proyecto de suicidio, la previsión de la tristeza eterna. Se despierta con ese sabor de boca la mayoría de días. Nada lo enfría. Solo lo haría su desaparición, pero lleva tanto tiempo prometiéndosela… Ya se ha acostumbrado, supone, al sabor de la tristeza, porque muchas mañanas –eso es a grandes rasgos la iniciación a la muerte– ni siquiera advierte su presencia. Es como si hubiese desaparecido, así que deduce que si no está es porque su presencia resulta tan natural y omnipresente que ya no puede notarla. Pero, obviamente, está. Todo este vació que lleva dentro, la nada, la desnudez representan la señal inequívoca de que está, y que juntos forman la persona acabada que es, que camina todos los días hacia su suicidio, pero no llega todavía.

Esa tristeza, en lugar de retenerlo en la cama, lo expulsa. Son las once de la mañana. La cama de hierro en la que muere cada noche –advierte–, y sorprendentemente resucita, presagia la idea de «tumba» desde la infancia. Es un mensaje que se emite por primera vez en la cuna y que ya nunca se apaga. La cama le recuerda que, a fuerza de perseverar en la vida, acabará muriendo. «De pronto, un día no nos levantamos más y la metáfora de la cama se consuma», piensa con cierta indiferencia mientras se incorpora sobre el colchón. Bebería, pero el vaso que hay en la mesilla está vacío.”




Fin de poema, de Juan Tallón -2015-