Vonlenska

[de  internet]

           “Han acabat de menjar, i ara tots dos estiren els braços rere l’esquena i posen les mans sobre el terra, marcant els seus vint dits sobre la neu, com si fossin petjades d’animals. Sense voler, els guants de l’Eir es posen sobre els de l’Alec, i cap dels dos fa res per evitar-ho.

            Així s’estan molta estona, fins que de cop i volta, una llum brillant, com un fil fosforescent, que primer tremola i es fa petit, però que de mica en mica es va fent més visible, apareix a l’horitzó. I en aquest moment, quan sembla que un làser els estigui apuntant, apareix un arc il·luminat i tan brillant —que fa pensar que podria ser cosa d’en Haraldsson que estigui passant això— que s’acaba tancant en un cercle.

            De seguida, apareixen més i més arcs de colors al·lucinògens que segueixen la forma de l’anterior. Petites ones i espirals es mouen entre aquests arc fent petites cabrioles sobre els primers. I és al cap de pocs minuts, que l’Alec i l’Eir veuen els rajos de llum com cauen de l’espai, formant cortines d’uns colors que mai havien vist. I ara la llum es mescla entre ella i forma nous colors, com una paleta de pintor que es tomba i la pintura regalima sobre ella mateixa, barrejant-se i formant nous tons. Aviat les masses de llum, com teles sedoses penjant d’algun cel, desapareixen i tornen a formar-se nous rajos de llum d’una altra gamma, en totes direccions.

            Tot ha passat en cosa de deu minuts, el bombardeig de llum ha parat i el cel, encara apocalíptic, s’està destenyint. La intensitat de l’espectable ja no és la d’abans, perquè les descàrregues de llum han cessat i la llum s’està desintegrant per tot l’espai, recobrint-ho to d’una llum difosa i verda, que fa pensar en l’arribada d’una nau extraterrestre.

            [...]

            A ell, en canvi, li ha recordat el dia que a la universitat li van parlar per primera vegada de Mark Rothko. I pensa que potser aquest pintor algun dia també va veure aquest espectable i, des d’aleshores, alienat pels atzarosos colors de l’aurora boreal, va viure tota la vida turmentat per ordenar aquell caos cromàtic, intentant organitzar-lo en rectangles impossibles, i finalment, segur d’haver fracassat en aquell intent, va acabar suïcidant-se.”

Vonlenska, de Alba Dalmau –2011-

[Ilustración de la cubierta de Sabina Andrés Rodríguez]