jueves, 24 de septiembre de 2015

Deseos de una sirena


[de Helena Pérez García]

“Em vaig posar a plorar. Era la primera vegada que ho feia. Les llàgrimes afloraven als meus ulls suaus i calentes. Les vaig tastar, tenien gust de mar. Una esgarrifança d’emoció em va recórrer el cos i també per primera vegada vaig pensar en el disgust de la meva família, que em devien estar buscant pertot arreu, i em vaig sentir culpable. De seguida, però, la veu de Ludwig que em cridava: “On ets, mudeta meva? Vine”, em va retornar al paradís en el qual des que era dona em semblava estar instal·lada, i vaig córrer als seus braços sense importar-me que els peus em sagnessin.
Des de la meva arribada, el príncep es trobava cada dia millor i havia abandonat la malenconiosa obsessió d’anar a esperar la seva sirena a la platja i també d’exigir arengades per esmorzar, dinar, berenar i sopar. Jo de moment satisfeia tots els seus anhels.
A part d’això, havia aconseguit que la seva mare li comprés un altre vaixell i en un tres i no res estaria tot disposat perquè poguéssim salpar plegats.
- Ja veuràs –em deia-, estic segur que t’agradarà perquè en els teus ulls no hi veig més que ones i blaus de mar.
Jo hauria volgut respondre-li que els seus m’atreien d’allò més i que feliç que em feia el seu amor i com l’estimava, però no podia i això m’entristia. Encara que de vegades pensava que la meva mudesa potser no era tan dolenta. Qui sap si amb la veu de sirena no l’hauria conduït cap a la mort, com em va dir la maga que havien fet l’àvia i les seves amigues amb els homes del vaixell enfonsat. Com asseguren que fan les sirenes amb els homes.”

[de Helena Pérez García]


“A poc a poc anava comprenent que l’amor ens porta a imaginar el que no és, que ens atrapa i sedueix el que no existeix, que alguns, com li passava al príncep, només són capaços d’enamorar-se d’una quimera, i jo ho hauria donat tot per convertir-me en la seva, perquè la meva llibertat consistia a estar presa a les xarxes de la seva voluntat, per molt voluble que fóra.”

[de Helena Pérez García]


La veu de la sirena, de Carme Riera -2015-


viernes, 4 de septiembre de 2015

Aguri


[de  internet]

“Hace un día radiante, corre una brisa fresca; es la tarde de mayo perfecta para una excursión… Para vestir a Aguri con prendas favorecedoras, atildarla como una mascota adorada y luego subirla a un tren en busca de algún escondite delicioso. Un sitio que tenga un balcón al mar azul, o un balneario con puertas de cristal que dejen ver el follaje tierno del bosque, o un hotel sombrío y retirado del barrio extranjero. Y allí empezará el juego, ese juego encantador que es su sueño permanente, que es su única razón de vivir… Entonces Aguri se estirará como un leopardo. Un leopardo con collar y pendientes. Un leopardo amaestrado, que sabe exactamente lo que tiene que hacer para complacer a su amo, pero cuyos ramalazos ocasionales de ferocidad hacen que su amo se estremezca. Que salta y le araña y le golpea, que se abalanza sobre él y acaba haciéndole pedazos y secándole el tuétano de los huesos… ¡Un juego letal!”



Aguri, de Junichiro Tanizaki -relato de 1922-