 |
|
[de Helena
Pérez García]
|
“Em vaig posar a
plorar. Era la primera vegada que ho feia. Les llàgrimes afloraven als meus
ulls suaus i calentes. Les vaig tastar, tenien gust de mar. Una esgarrifança d’emoció
em va recórrer el cos i també per primera vegada vaig pensar en el disgust de
la meva família, que em devien estar buscant pertot arreu, i em vaig sentir
culpable. De seguida, però, la veu de Ludwig que em cridava: “On ets, mudeta
meva? Vine”, em va retornar al paradís en el qual des que era dona em semblava
estar instal·lada, i vaig córrer als seus braços sense importar-me que els peus
em sagnessin.
Des de la meva
arribada, el príncep es trobava cada dia millor i havia abandonat la
malenconiosa obsessió d’anar a esperar la seva sirena a la platja i també d’exigir
arengades per esmorzar, dinar, berenar i sopar. Jo de moment satisfeia tots els
seus anhels.
A part d’això,
havia aconseguit que la seva mare li comprés un altre vaixell i en un tres i no
res estaria tot disposat perquè poguéssim salpar plegats.
- Ja veuràs –em deia-,
estic segur que t’agradarà perquè en els teus ulls no hi veig més que ones i
blaus de mar.
Jo hauria volgut
respondre-li que els seus m’atreien d’allò més i que feliç que em feia el seu
amor i com l’estimava, però no podia i això m’entristia. Encara que de vegades
pensava que la meva mudesa potser no era tan dolenta. Qui sap si amb la veu de
sirena no l’hauria conduït cap a la mort, com em va dir la maga que havien fet
l’àvia i les seves amigues amb els homes del vaixell enfonsat. Com asseguren
que fan les sirenes amb els homes.”
 |
|
[de Helena
Pérez García]
|
“A poc a poc
anava comprenent que l’amor ens porta a imaginar el que no és, que ens atrapa i
sedueix el que no existeix, que alguns, com li passava al príncep, només són
capaços d’enamorar-se d’una quimera, i jo ho hauria donat tot per convertir-me
en la seva, perquè la meva llibertat consistia a estar presa a les xarxes de la
seva voluntat, per molt voluble que fóra.”
 |
|
[de Helena
Pérez García]
|
La veu de la sirena, de Carme Riera -2015-
Carme Riera reescribe el cuento de Hans Christian Andersen, con algunos matices propios. Por si quisiéramos tener a mano el relato original, la edición del libro cuenta, entre sus páginas blancas, con un pliego azulado donde Andersen es traducido por la pluma de Josep Carner.
ResponderEliminarUn libro hermoso en sí mismo, con las ilustraciones de Helena Pérez García que bañan de rojo y turquesa la historia.
Si bien es cierto que esperaba otra cosa, realmente la voz de la sirena, en su felicidad y en su tristeza, y no volver a leer por segunda vez el cuento de Andersen de manos de la Riera, ha sido una maravilla leer las letras de Carner, llenas de un lirismo conmovedor.
És deliciós...
ResponderEliminarSí que ho és, sens dubte.
EliminarParece de esos libros que se disfrutan más como objetos bellos, aunque los textos estén cargados de reflexiones interesantes sobre la posesión, la vulnerabilidad del amor...
ResponderEliminarLe echaré un ojo, soy un ser marino atrapado ahora en el asfalto de Madrid y las ilustraciones me atraen como canto de sirena, aunque ésta sea muda.
Y también lo de encontrarme con ese "lirismo conmovedor" que me convence sin más.
Un beso
Disfrutarás el libro por la pieza de fino arte que es, las ilustraciones son hermosas.
EliminarY el cuadernillo central te conmoverá.
Y si no......... me puedes aplicar cualquier castigo. :-)