jueves, 24 de septiembre de 2015

Deseos de una sirena


[de Helena Pérez García]

“Em vaig posar a plorar. Era la primera vegada que ho feia. Les llàgrimes afloraven als meus ulls suaus i calentes. Les vaig tastar, tenien gust de mar. Una esgarrifança d’emoció em va recórrer el cos i també per primera vegada vaig pensar en el disgust de la meva família, que em devien estar buscant pertot arreu, i em vaig sentir culpable. De seguida, però, la veu de Ludwig que em cridava: “On ets, mudeta meva? Vine”, em va retornar al paradís en el qual des que era dona em semblava estar instal·lada, i vaig córrer als seus braços sense importar-me que els peus em sagnessin.
Des de la meva arribada, el príncep es trobava cada dia millor i havia abandonat la malenconiosa obsessió d’anar a esperar la seva sirena a la platja i també d’exigir arengades per esmorzar, dinar, berenar i sopar. Jo de moment satisfeia tots els seus anhels.
A part d’això, havia aconseguit que la seva mare li comprés un altre vaixell i en un tres i no res estaria tot disposat perquè poguéssim salpar plegats.
- Ja veuràs –em deia-, estic segur que t’agradarà perquè en els teus ulls no hi veig més que ones i blaus de mar.
Jo hauria volgut respondre-li que els seus m’atreien d’allò més i que feliç que em feia el seu amor i com l’estimava, però no podia i això m’entristia. Encara que de vegades pensava que la meva mudesa potser no era tan dolenta. Qui sap si amb la veu de sirena no l’hauria conduït cap a la mort, com em va dir la maga que havien fet l’àvia i les seves amigues amb els homes del vaixell enfonsat. Com asseguren que fan les sirenes amb els homes.”

[de Helena Pérez García]


“A poc a poc anava comprenent que l’amor ens porta a imaginar el que no és, que ens atrapa i sedueix el que no existeix, que alguns, com li passava al príncep, només són capaços d’enamorar-se d’una quimera, i jo ho hauria donat tot per convertir-me en la seva, perquè la meva llibertat consistia a estar presa a les xarxes de la seva voluntat, per molt voluble que fóra.”

[de Helena Pérez García]


La veu de la sirena, de Carme Riera -2015-


viernes, 4 de septiembre de 2015

Aguri


[de  internet]

“Hace un día radiante, corre una brisa fresca; es la tarde de mayo perfecta para una excursión… Para vestir a Aguri con prendas favorecedoras, atildarla como una mascota adorada y luego subirla a un tren en busca de algún escondite delicioso. Un sitio que tenga un balcón al mar azul, o un balneario con puertas de cristal que dejen ver el follaje tierno del bosque, o un hotel sombrío y retirado del barrio extranjero. Y allí empezará el juego, ese juego encantador que es su sueño permanente, que es su única razón de vivir… Entonces Aguri se estirará como un leopardo. Un leopardo con collar y pendientes. Un leopardo amaestrado, que sabe exactamente lo que tiene que hacer para complacer a su amo, pero cuyos ramalazos ocasionales de ferocidad hacen que su amo se estremezca. Que salta y le araña y le golpea, que se abalanza sobre él y acaba haciéndole pedazos y secándole el tuétano de los huesos… ¡Un juego letal!”



Aguri, de Junichiro Tanizaki -relato de 1922-



sábado, 11 de julio de 2015

De cómo no hacer nada para que todo ocurra


[de  internet]

“- Es muy bonito –dijo Fanny, mirando en derredor, un día en que se hallaban sentadas en un banco-; cada vez que vuelvo a encontrarme entre esta vegetación me sorprende más su desarrollo y belleza. Hace tres años aquí no había más que arbustos que crecían descuidadamente a lo largo de la linde superior del campo, y que nunca se creyó que pudiera convertirse en algo digno de tener en cuenta; y ahora es un paseo tan útil como decorativo. Tal vez dentro de tres años habremos olvidado lo que antes fue. ¡Qué cosa tan asombrosa, la acción del tiempo y los cambios del pensamiento humano! –Y siguiendo el curso de sus pensamientos, poco después añadió-: Si alguna de las cualidades de nuestra naturaleza puede considerarse más maravillosa que las demás, yo creo que es la memoria. Parece haber algo más incomprensible en el poder, en los fracasos, en las irregularidades de la memoria, que en cualquier otro aspecto de nuestra inteligencia. La memoria es a veces tan fiel, tan servicial, tan obediente y, otras, tan veleidosa, tan austera… y otras aún, tan tiránica e ingobernable. Somos un milagro en todos los aspectos, pero nuestra facultad de recordar y de olvidar me parece algo particularmente insondable.”




Mansfield Park, de Jane Austen -1814-