 |
“De petit,
detestava l’expressió “fill únic”. Cada vegada que la sentia, tenia la sensació
que em faltava alguna cosa, com si jo fos una persona incompleta. Aquelles dues
paraules s’alçaven assenyalant-me amb un dit acusador: “Et falta alguna cosa,
nano”, em deien.
En el món en què
vivia, tothom pensava que els fills únics eren uns nens mimats pels seus pares,
febles i terriblement egoistes. Això era una veritat acceptada per tothom, com
el fet que la pressió atmosfèrica baixa quan es puja una muntanya i que les
vaques fan llet. Per això odiava amb la meva ànima que em preguntessin quants
germans tenia. Així que sentien que jo no tenia germans, la gent pensava
instintivament: “Ui… fill únic. Segur que és mimat, feble i egoista”. Aquella
reacció estereotipada em feria i em deprimia. Però el que em feria i deprimia més era
una altra cosa: el fet que això que deien de mi era veritat. Sí, era un nen
mimat, feble i terriblement malcriat.
[…]
Shimamoto treia
molt bones notes i, a més a més, era amable amb tothom. Tots els companys la
respectaven. En aquest sentit ella i jo érem força diferents, tot i que tots
dos érem fills únics. Això no vol dir que caigués bé a tota la classe. Ningú no
es ficava amb ella ni es reia d’ella, però, tret de mi, no tenia amics de debò.
Segurament era
massa flegmàtica, tenia massa autocontrol. Alguns nens i nenes de la classe
devien pensar que era freda i altiva. Però jo veia en ella alguna cosa càlida i
fràgil amagada sota la superfície. Una cosa molt semblant a un nen jugant a fet
i amagar: oculta en el seu interior, però esperant que la trobessin. Era com
una ombra que jo entreveia en les seves paraules i en la seva expressió.”
L’amant perillosa: al sud de la frontera, a l’oest
del sol, de Haruki
Murakami -1992-
Yo también soy hija única. Siempre fui una empollona y, a la vez, la juerguista de la clase. En todas las notas que traje a casa constaba el adjetivo “charlatana”. Y aunque mi madre siempre prendía sabiduría popular de tamaña palabreja, en el fondo, estoy convencida, de que no le importaba demasiado. Creía en la sinceridad de las maestras y sabía que, si fuera necesario, me pondrían a raya en un plis plas.
ResponderEliminarMurakami tiene una forma de contar las cosas que conecta miméticamente con mi carácter más íntimo. Su lenguaje repta sensual por entre mis recovecos y se instala como un germen propicio. Sea lo que sea conecta conmigo, apaciguándome por dentro.